dimecres, 6 de juny del 2012

Hoy la he visto...

““Hoy la tierra y los cielos me sonríen,
hoy llega al fondo de mi alma el sol,
hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado...,
¡hoy creo en Dios!” – G. A. Bécquer



Para cuando vuelva a verla tal vez ya no tenga esos efectos en mi, pero a quien pretendo engañar, olvidarme es tan imposible como olvidar que el sol sale todas las mañanas o que el ruiseñor olvide su canto y la rosa su aroma, por lo tanto solo me queda la inútil esperanza del quizás.

Como decía Bécquer, Hoy la he visto. Allí estaba de nuevo, su pelo castaño y suelto, tan brillante y bonito como es ella. No podía apartar mi mirada. Sabía que aquello no podía suceder, que el solo hecho de mirarla me debía estar prohibido. Pero mi amor salía de lo más profundo de las entrañas, como fuego recorriendo mi sangre. Permanecí quieta mientras todo daba vueltas en mi cabeza. Me saludó con esa voz que me hace soñar, su sonrisa provoca la mía. Cuánto la he añorado.

Verla allí, tal como es ella y yo sin poder acercarme. Debía aparentar normalidad. Quería correr hacía ella, abrazarla, decirle lo mucho que he notado su ausencia, decirle que la quiero, que sin ella no me queda nada, que es la luz de mi cielo, besarla apasionadamente como si no hubiera un mañana. Pero sólo podía sentir el dolor en mi interior, clavándose en el corazón. Cada momento en que no la veo no existo, pero viéndola solo me autodestruyo a mí misma.

Decía que las cosas cambiarían, pero a quien pretendo engañar, tenía miedo de no volver a escuchar su hermosa y única voz, que me extasía con una simple palabra, con un simple sonido.

Algo dentro de mí empezó a ascender desde lo más profundo del alma. 
Unas palabras que anhelaban ser pronunciadas. 

Y quería pronunciarlas. Podía ser no correspondido, pero no perdía nada por intentarlo, quizás sí que lo era.

Pero ahora, tan solo escribo esto mientras escucho las gotas de la lluvia cayendo paulatinamente, derramándose, como las lagrimas de mis ojos que se deslizan rozando mi piel. Hoy mi cuerpo es un conglomerado de dolor, pero no importa, mañana estaré mejor, en unos meses será un breve recuerdo impreciso de un primer enamoramiento.

No sé, supongo que es difícil de entender, o puede que no.

dimarts, 15 de maig del 2012

TÓPICOS: Lesbianas

TÓPICOS: LESBIANAS
La sociedad actual intenta etiquetar y clasificar. Pero no siempre se puede hacer posible esta clasificación y no siempre es correcta, como en el caso de la homosexualidad, concretamente en el colectivo de lesbianas.
Uno de los tópicos más conocido es que todas las lesbianas son masculinas y llevan el pelo corto. Este tópico en algunos casos se puede cumplir, pero eso no significa que englobe a todas las lesbianas pues igual que las mujeres heterosexuales, hay diversidad de estilos.
Un ejemplo de este tópico sobre el físico se puede ver claramente cuando una chica que no cumple los tópicos dice que le gustan las chicas y le contestan “¡Oh, qué fuerte! Pero si no se te nota. ¡No tienes pinta de bollera!”.
El estilo de vestir o de vida tiene que ver con la personalidad de cada individuo y no con su condición sexual.
Ser lesbiana no significa que quieras ser un hombre, seas masculina, lleves el pelo corto, seas vegetariana, tengas un trauma infantil o ningún chico te corresponda, entre otras muchas más cosas que se dicen. Por lo tanto, es difícil de entender cómo en la actualidad todavía siguen en vigencia tópicos como estos.

Glòria

dimecres, 9 de maig del 2012

Fugir


Per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, s'ha creat aParaula'm un homenatge a La Paraula Viva.

Segons el diccionari de l'IEC:


Fugir 

[p. p. fugit (o fuit); ind. pr. fujofugesfuig, etc.]

v. intr. [LC] Allunyar-se corrent per tal d’evitar un dany, un perill. Fuig: si no, t’agafaran. Els lladres van fugir encalçats pels guàrdies. 

v. intr. [LC] Alguna cosa, allunyar-se ràpidament. El capell, amb el vent, li va fugir del cap. Les sabates li són tan amples, que li fugen dels peus. El martell li ha fugit de les mans. 

v. intr. [LC] Escapar-se. L’ocell ha fugit de la gàbia. 

v. intr. [LC] per ext. Com fuig el temps! 



A continuació, he fet un relat relacionat amb aquesta paraula.


El reposo, Eduardo Schiaffino, 1889
“UIX PRECE FINITA TORPOR GRAVIS OCCUPAT ARTUS,
MOLLIA CINGUNTUR TENUI PRAECORDIA LIBRO,
IN FRONDEM CRINES, IN RAMOS BRACCHIA CRESCUNT,
PES MODO TAM VELOX PIGRIS RADICIBUS HAERET,
ORA CACUMEN HABET: REMANET NITOR UNUS ILLA”
Apollo et Daphne – Les metamorfosis - Ovidi


Miro per la finestra. Buscant la novetat però com sempre res de nou. Monotonia, sobreviure en comptes de viure, fent cada dia el mateix. La vida s’escorre entre els dits...  Te’n recordes del que em vas prometre? Aquella nit de primavera, quan tornàvem de veure “La Bohème” de Puccini. Només s’escoltaven les nostres passes pel carrer. Encara recordo aquells talons ressonant contra el terra. Anàvem parlant i rient, plenes de somnis. Jo aleshores estava descobrint un nou món, que resultà ser irreal, però bé, això ja és una altra història.

“París” em vas dir. Fugir. Deixar-ho tot. Jo, que en aquell aleshores encara estava a primer de carrera, vaig ser tan innocent de creure les teves paraules. L’òpera, seria el primer lloc al que aniríem. Un ballet potser, el llac dels cignes era el que més m’agradava. O potser una òpera, Linda di Chamounix?

Vam arribar al portal, plovia molt, et vaig convidar a passar i així ho vas fer. Sabates fora, peus al terra. Els nostres ulls es miraren, la nostra distància disminuïa. M’acariciares, em mirares fixament. Recordo el teu suau cabell castany i els teus brillants ulls marrons. La teva mirada, més intensa que el propi foc, irresistible i única. Els teus llavis sensuals a uns centímetres dels meus per acabar en un llarg petó.

Sense adonar-me’n m’havia quedat sola quan l’alba sortí. Estava preocupada, no sabia perquè havies marxat sense dir res, deixant tan sols el teu perfum en els llençols. On estaves? Em preguntava impotent. Va passar una setmana sense que aparegueres. Els meus ulls et buscaven pels carrers, ja no estaves a la cafeteria prenent-te un cafè a la taula de sempre, com tots els matins des de que et vaig conèixer.

Això, junt amb altres coses, va ajudar a formar el conglomerat de dolor que vaig arribar a ser. Fugir.

Tan sols volia fugir.  Notava l’angoixa dintre meu com si d’una bomba de rellotgeria es tractés, sentint que el temps s’esgota, sentint que tot el que m’envolta desapareixerà, o millor dit, jo seré qui desapareixerà. El sentiment de llibertat cada cop més llunyà, cada cop més intangible, cada cop més irreal, com si d’un somni impossible es tractés.

L’angoixa amb el pànic es convertí en una barreja mortal. El tic-tac cada cop era més fort. Cridar, volia cridar, però de la meva boca no en sortia cap so. Sentia com dels meus braços, de les meves mans, de la meva cara començava a sortir cabell.

Què m’estava passant? La bomba ja havia esclatat, però jo no m’imaginava això. Sentia com el pél recobria el meu cos. Les meves orelles agafaven forma triangular. Cap so, un altre intent en va, no hi havia més paraules. Aleshores va sortir-me un udol. Rere tancar els ulls, al reobrir-los, els meus ulls marrons s’havien convertit en verds i brillants, i la meva pupil·la s’allargà havent-me convertit en un bonic gat.

Glòria

dimecres, 2 de maig del 2012

Simples lletres ordenades


Sentada. Tenaya Sims (1978)
El més mínim soroll s'escolta fort com les ales d'una papallona que aletegen creant remolins a l'altra banda del món. Em sento observada. S'escolten unes passes, ja no sóc la única que fa soroll.  Les tecles, sota els meus dits, esperant a ser pressionades per representar una paraula en la pantalla. Les miro. Penso quin sentit donar-lis. Escric una lletra, una paraula però ràpidament ho esborro. No m'agradaria que algun desconegut llegeixi el que escric. Em giro, ningú m'està mirant, ningú se n'ha adonat. Torno a submergir-me entre l'espai blanc que vull omplir. No sé que dir. En tot cas, tinc alguna cosa a dir? Les meves paraules tindran utilitat alguna o seran tan sols una pèrdua de temps? Simples lletres ordenades, estructurades, que quedaran en l'oblit d'un document word, guardat en alguna carpeta de la memòria de l'ordinador.

Glòria

dissabte, 17 de març del 2012

Feliç dia de la poesia catalana a internet!

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, i en el marc, el 17 de març, és el dia de la poesia catalana a internet, per tant emplenem avui les xarxes socials de versos! 

El meu poema favorit és el de 8 de març de Maria-Mercè Marçal, però com sempre és el que poso en tots els llocs (blog, facebook, agenda escolar...) he volgut triar un altre. 

Bruixa de dol 
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat ,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

* * *

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta,
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té baranes.

* * *

Tinc els ulls de fusta.
De tant en tant, un cuc hi plora.

* * *

Llum al balcó
i l’estrall a la porta.

Giro la moneda
i és la lluna.


Maria-Mercè Marçal


Feliç dia de la poesia catalana! 

dimarts, 28 de febrer del 2012

Camperola Llatina

dilluns, 23 de gener del 2012

Te deix, amor, la mar com a penyora (conte) - Carme Riera



Te deix, amor, la mar com a penyora
I. I A trenc d’alba sempre enyor la mar
Te deix, amor, la mar com a penyora

Conte: Te deix, amor, la mar com a penyora
Llibre: Te deix, amor, la mar com a penyora
Autora: Carme Riera
Llengua: Català/Mallorquí
Enquadernació: Tapa blanda
Editorial: labutxaca
ISBN: 9788499302737
Preu: 8,50€
Primera edició: 1975

Te deix, amor, la mar com a penyora és el primer relat i el que li dóna el nom al llibre de Carme Riera. Aquest relat és una carta força llarga narrada en primera persona en la qual una dona explica la seva primera història d’amor dels 15 anys. La carta es presenta com si fos un relat, sense encapçalament ni clausura i amb diferents tonalitats, arribant fins i tot a incloure reproduccions de diàlegs. A la carta l’autora del conte tracta de forma natural el lesbianisme, que en l’època que va ser escrit era un tema “tabú”.

La carta explica l'historia d'amor prohibida amb la seva professora quan tenia 15 anys, i que el fet de que ella, aleshores, tingués 15 anys va ser un dels motius de que la relació que anomenaven amistat és trenqués. L'altre motiu principal va ser que es va convertir en un escàndol públic, van rebre amenaces en nom de la moral i els bons costums, insults morbosos constants, rialles, comentaris a mitja veu... Però encara que tothom veiés aquesta relació malament, a ella li semblà positiu.
Tenia quinze anys i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal i com ara sóc.” (p. 14)

A la carta explica diversos records i moments que van viure juntes.  També explica com la noia encara l’enyorava, i no volia acceptar ni estava d’acord amb els motius del trencament. Ella només volia estar al seu costat. Van passar cinc anys, encara perdurava el seu record, volia oblidar-la però alhora es negava. Inclús el dia del seu propi casament encara la recordava.
“Vaig abraçar-me a tu per donar-te les gràcies i et vaig dir –em sentires?- que continuava estimant-te. Algú veié com et tapaves el rostre amb les mans, algú va notar que ploraves,” (p. 27)

Durant tota la carta no especifica sobre el sexe del professor/a, però al final, a les últimes línies descobrim que era una professora. La narradora explica que està embarassada i també malalta, té por, fins i tot, pensa que no coneixerà a la seva filla ja que es veu molt dèbil.
“Tenc por, em fa por. Em sent massa feble i les forces em fallen. Pens que probablement no coneixeré la nina, perquè serà nina, n’estic segura, i no podré decidir, si no ho faig ara, el seu nom. Vull que li possin el teu, Maria,” (p. 28)

Al 1975 l’autora va explicar en una entrevista que “la narració no és veritat, però és autèntica. Jo no he tingut cap amor amb una professora, però respon a unes coordenades que qualsevol persona pot sentir”

Glòria