Te deix, amor, la mar com a penyora (conte) - Carme Riera

Te deix, amor, la mar com a penyora

I. I A trenc d’alba sempre enyor la mar

Te deix, amor, la mar com a penyora

Conte: Te deix, amor, la mar com a penyora

Llibre: Te deix, amor, la mar com a penyora

Autora: Carme Riera

Llengua: Català/Mallorquí

Enquadernació: Tapa blanda

Editorial: labutxaca

ISBN: 9788499302737

Preu: 8,50€

Primera edició: 1975

Te deix, amor, la mar com a penyora és el primer relat i el que li dóna el nom al llibre de Carme Riera. Aquest relat és una carta força llarga narrada en primera persona en la qual una dona explica la seva primera història d’amor dels 15 anys. La carta es presenta com si fos un relat, sense encapçalament ni clausura i amb diferents tonalitats, arribant fins i tot a incloure reproduccions de diàlegs. A la carta l’autora del conte tracta de forma natural el lesbianisme, que en l’època que va ser escrit era un tema “tabú”.

La carta explica l'historia d'amor prohibida amb la seva professora quan tenia 15 anys, i que el fet de que ella, aleshores, tingués 15 anys va ser un dels motius de que la relació que anomenaven amistat és trenqués. L'altre motiu principal va ser que es va convertir en un escàndol públic, van rebre amenaces en nom de la moral i els bons costums, insults morbosos constants, rialles, comentaris a mitja veu... Però encara que tothom veiés aquesta relació malament, a ella li semblà positiu.

“Tenia quinze anys i ells foren, en part, la causa del nostre trencament. Em complau per altra banda, pensar que vaig arribar a tu en el moment més crític de la meva adolescència, quan començava d’ésser una dona, i que tu influïres poderosament perquè acabés de ser tal i com ara sóc.” (p. 14)

A la carta explica diversos records i moments que van viure juntes.  També explica com la noia encara l’enyorava, i no volia acceptar ni estava d’acord amb els motius del trencament. Ella només volia estar al seu costat. Van passar cinc anys, encara perdurava el seu record, volia oblidar-la però alhora es negava. Inclús el dia del seu propi casament encara la recordava.

“Vaig abraçar-me a tu per donar-te les gràcies i et vaig dir –em sentires?- que continuava estimant-te. Algú veié com et tapaves el rostre amb les mans, algú va notar que ploraves,” (p. 27)

Durant tota la carta no especifica sobre el sexe del professor/a, però al final, a les últimes línies descobrim que era una professora. La narradora explica que està embarassada i també malalta, té por, fins i tot, pensa que no coneixerà a la seva filla ja que es veu molt dèbil.

“Tenc por, em fa por. Em sent massa feble i les forces em fallen. Pens que probablement no coneixeré la nina, perquè serà nina, n’estic segura, i no podré decidir, si no ho faig ara, el seu nom. Vull que li possin el teu, Maria,” (p. 28)

Al 1975 l’autora va explicar en una entrevista que “la narració no és veritat, però és autèntica. Jo no he tingut cap amor amb una professora, però respon a unes coordenades que qualsevol persona pot sentir”

Glòria