Bastet

Volia ser lliure.  Notava l’angoixa dintre meu com si d’una bomba de rellotgeria es tractés, sentint que el temps s’esgota, sentint que tot el que m’envolta desapareixerà, o millor dit, jo seré qui desapareixerà. El sentiment de llibertat cada cop més llunyà, cada cop més intangible, cada cop més irreal, com si d’un somni impossible es tractés.

L’angoixa amb el pànic es convertí en una barreja mortal. El tic-tac cada cop era més fort. Cridar, volia cridar, però de la meva boca no en sortia cap so. Sentia com dels meus braços, de les meves mans, de la meva cara començava a sortir cabell.

Què m’estava passant? La bomba ja havia esclatat, però jo no m’imaginava això. Sentia com el pel recobria el meu cos. Les meves orelles agafaven forma triangular. Cap so, un altre intent en va, no hi havia més paraules. Aleshores va sortir-me un udol. Rere tancar els ulls, al reobrir-los, els meus ulls marrons s’havien convertit en verds i brillants, i la meva pupil·la s’allargà havent-me convertit en un bonic gat.

Glòria Ibars