Per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, s'ha creat aParaula'm un homenatge a La Paraula Viva.
Segons el diccionari de l'IEC:
Fugir
[p. p. fugit (o fuit); ind. pr. fujo, fuges, fuig, etc.]
1 v. intr. [LC] Allunyar-se corrent per tal d’evitar un dany, un perill. Fuig: si no, t’agafaran. Els lladres van fugir encalçats pels guàrdies.
2 v. intr. [LC] Alguna cosa, allunyar-se ràpidament. El capell, amb el vent, li va fugir del cap. Les sabates li són tan amples, que li fugen dels peus. El martell li ha fugit de les mans.
3 v. intr. [LC] Escapar-se. L’ocell ha fugit de la gàbia.
4 v. intr. [LC] per ext. Com fuig el temps!
![]() |
| El reposo, Eduardo Schiaffino, 1889 |
“UIX PRECE FINITA TORPOR GRAVIS
OCCUPAT ARTUS,
MOLLIA CINGUNTUR TENUI PRAECORDIA
LIBRO,
IN FRONDEM CRINES, IN RAMOS
BRACCHIA CRESCUNT,
PES MODO TAM VELOX PIGRIS
RADICIBUS HAERET,
ORA CACUMEN HABET: REMANET NITOR
UNUS ILLA”
Apollo et Daphne – Les
metamorfosis - Ovidi
Miro per la finestra. Buscant la
novetat però com sempre res de nou. Monotonia, sobreviure en comptes de viure,
fent cada dia el mateix. La vida s’escorre entre els dits... Te’n
recordes del que em vas prometre? Aquella nit de primavera, quan tornàvem
de veure “La Bohème” de Puccini. Només s’escoltaven les nostres passes pel
carrer. Encara recordo aquells talons ressonant contra el terra. Anàvem parlant
i rient, plenes de somnis. Jo aleshores estava descobrint un nou món, que
resultà ser irreal, però bé, això ja és una altra història.
“París” em vas dir. Fugir.
Deixar-ho tot. Jo, que en aquell aleshores encara estava a primer de carrera,
vaig ser tan innocent de creure les teves paraules. L’òpera, seria el primer
lloc al que aniríem. Un ballet potser, el llac dels cignes era el que més
m’agradava. O potser una òpera, Linda di Chamounix?
Vam arribar al portal, plovia
molt, et vaig convidar a passar i així ho vas fer. Sabates fora, peus al terra.
Els nostres ulls es miraren, la nostra distància disminuïa. M’acariciares, em
mirares fixament. Recordo el teu suau cabell castany i els teus brillants ulls
marrons. La teva mirada, més intensa que el propi foc, irresistible i única.
Els teus llavis sensuals a uns centímetres dels meus per acabar en un llarg
petó.
Sense adonar-me’n m’havia quedat
sola quan l’alba sortí. Estava preocupada, no sabia perquè havies marxat sense
dir res, deixant tan sols el teu perfum en els llençols. On estaves? Em
preguntava impotent. Va passar una setmana sense que aparegueres. Els meus ulls
et buscaven pels carrers, ja no estaves a la cafeteria prenent-te un cafè a la
taula de sempre, com tots els matins des de que et vaig conèixer.
Això, junt amb altres coses, va
ajudar a formar el conglomerat de dolor que vaig arribar a ser. Fugir.
Tan sols volia fugir.
Notava l’angoixa dintre meu com si d’una bomba de rellotgeria es tractés,
sentint que el temps s’esgota, sentint que tot el que m’envolta desapareixerà,
o millor dit, jo seré qui desapareixerà. El sentiment de llibertat cada cop més
llunyà, cada cop més intangible, cada cop més irreal, com si d’un somni
impossible es tractés.
L’angoixa amb el pànic es
convertí en una barreja mortal. El tic-tac cada cop era més fort. Cridar, volia
cridar, però de la meva boca no en sortia cap so. Sentia com dels meus braços,
de les meves mans, de la meva cara començava a sortir cabell.
Què
m’estava passant? La bomba ja havia esclatat, però jo no m’imaginava això.
Sentia com el pél recobria el meu cos. Les meves orelles agafaven forma
triangular. Cap so, un altre intent en va, no hi havia més paraules. Aleshores
va sortir-me un udol. Rere tancar els ulls, al reobrir-los, els meus ulls
marrons s’havien convertit en verds i brillants, i la meva pupil·la s’allargà
havent-me convertit en un bonic gat.
Glòria

