Una mirada.

Una mirada.

Tantes en rebem i tan poques sentim de veritat.

Una mirada de la persona correcta. La mirada. Però qui és la persona correcta?

La que volem que ens miri.

Tot és tan caòtic. Aquest món.

Som éssers solitaris, individus autosuficients que a l’hora de la veritat no podem viure sols. Necessitem als altres. Ho neguem. Créixer és negar l’ajuda. És dir adéu als pares i obrir-te pas en un món desconegut amb petites versemblances del que has conegut fins ara.

Els carrers. Tot canvia de sentit. Tot cobra nou sentit.

La mirada. Canvia.

La nostra. La seva. La dels coneguts i la dels desconeguts.

Massa innocents per un món d’adults. Massa pervertits per un món d’infants.

El punt entremig.

El punt entremig entre la teva mirada i la meva. 

Glòria Ibars

Florian Nicolle

Simples lletres ordenades

Sentada. Tenaya Sims (1978)

El més mínim soroll s'escolta fort com les ales d'una papallona que aletegen creant remolins a l'altra banda del món. Em sento observada. S'escolten unes passes, ja no sóc la única que fa soroll.  Les tecles, sota els meus dits, esperant a ser pressionades per representar una paraula en la pantalla. Les miro. Penso quin sentit donar-lis. Escric una lletra, una paraula però ràpidament ho esborro. No m'agradaria que algun desconegut llegeixi el que escric. Em giro, ningú m'està mirant, ningú se n'ha adonat. Torno a submergir-me entre l'espai blanc que vull omplir. No sé que dir. En tot cas, tinc alguna cosa a dir? Les meves paraules tindran utilitat alguna o seran tan sols una pèrdua de temps? Simples lletres ordenades, estructurades, que quedaran en l'oblit d'un document word, guardat en alguna carpeta de la memòria de l'ordinador.

Glòria